Plantilla

2006-04-23T18:38:00.000+02:00

Somewhere over the Fistro...

2005-07-29T06:40:00.000+02:00

...Homenatge

AY QUÉ SENCILLO (la crítica musical)

2005-07-29T05:00:00.000+02:00

Enviat espacial: Pedro Duque
Enviat especial: Magí & The Wailers

Con Killers pero sin Barbis
Si fos el Diego Manrique de la Rolling Stone introduiria l’article amb una reflexió pseudo-filosòfica segurament copiada d’algun escriptor que admiro. Però com que sóc el Manciu & the Wailers aniré per feina.

El concert va tenir lloc a la Sala Razzmatazz, antic Blau cel. Ah, per cert! Ja us aviso que la foto de la Elsa Pataky només l'he posada perquè us ho llegiu. Rastreru és la paraula que esteu buscant.

El carrer estava ple de ñiñas guiras amb ulleres de pasta i faldes ibizenques que correctament s’escriuria ‘eivissenques’ i que palutan, em permeto el luxe de prendre’m la llibertat d’escriure un breu però contundent ‘sic!’.

Abans de res haig de reconèixer dues coses: que de vegades em costa diferenciar les patates fregides congelades de les naturals, i que anava al concert amb certs prejudicis sobre el grup.

Un cop dins la primera sorpresa va ser que les samarretes que venia típic venedor de samarretes cutre que està a la porta dels concerts eren les mateixes que les oficials. Més tard vaig fer la reflexió. Això només podia voler una cosa: que efectivament, eren les mateixes.
A mida que anava analitzant a l’estil terminator el públic de la sala, es confirmava el moderniquisme dels fans del grup.

El concert va començar amb una puntualitat tan inusitada com poc usitada. Quatre paraules mal dites i van arrencar-se a tocar. Van obrir el concert amb un tema que no era ‘som baditolmi’, i ben aviat es va veure que aquí el que portava la posse era el cantant. Llentejuel·les i una americana de ratlles blanques i negres, pantalons de cigarreta i uns ‘guinyus’ a l’ex dels Smiths Morrissey el delataven. Semblava que com a mínim ell portava la lliçó ben apresa.

S’ha de dir que els killers sin barbis (perquè no deixen de ser un grup de xavalets imberbes) no sonen malament. I amb l’acústica de cagarruta que té el razzmatazz això és un mèrit. Que tiene meno acústica que un grup de jevi-metal! Ara bé, no estem davant d’un grup de virtuosos (entre d’altres coses perquè nosaltres estàvem a la dreta) És un grup de rescatadors d’un estil. I si el rescaten, com és el cas, ja han fet la feina.

Després d’unes quantes cançons que no eren ‘som baditolmi’ finalment van tocar ‘som baditolmi’. Que en català vindria a ser una cosa com ara ‘hi ha un cos que m’ha comentat’. La Yemmita i jo la vam cantar. Las ñiñas guiris la van cridar i els meus temors més profunds es van confirmar: tot i ser uns ochenteros amb totes les de la llei, els killers no deixaven de ser un grup de fans per adolescents. Ara bé, i aquí ve la reflexió intel·ligent: és criticable el fet que siguin un grup per adolescents, si amb la seva música eduquen l’oïde de molts xavalitos/as que si no els escoltessin es pensarien que l’indi ve de les reserves de Kentucky? Potser els Killers poden motivar a aquests quinceañeros a investigar la música dels vuitanta. A conèixer els Smiths i els Cure. I si grups com els killers venen a desbancar l’audiència de la Brithney Spears, benvinguts siguin. De fet, a la seva època els Beatles no deixaven de ser un grup per adolescents i ara se suposa que són uns clàssics imprescindibles. Parlem-ne.

En qualsevol cas, tot i els esforços del públic el grup no va acabar de connectar mai amb la gent. El guitarrista estava content encara que no se’l sentia, el bateria infravalorat posava cara de res, com a bon bateria, i el cantant feia gala del seu carisma. Es veu que també tenien baixista.
Sigui com sigui m’ho vaig passar, com se sol dir, glàndula mamària. I la prova d’això és que de tornada vaig botar la cançó amb la Yemmita a sobre de la moto i vam fer uns bloody sundays a la taberna irlandesa. I mira lo que et dic, que igual em compro la meitat del disc (me pido el librito!).

Manciu & the Wailers
Un crític més que incisiu, molar

CON ELGOOGLE NOSEJUEGA.YCOMA

Plantilla

Somewhere over the Fistro...

AY QUÉ SENCILLO (la crítica musical)